subtileses

A topnotch WordPress.com site

Barcelona: diàleg entre tradició i modernitat

Crònica d’una visita universitària en el marc de l’assignatura Current Topics of Geography (UPF) 

 

page1image3168

Les grans ciutats es presenten als ulls dels visitants com un conjunt de mosaics formats pel pas del temps. Així, una ciutat té diferents textures que es combinen explicant pas a pas la seva història. La visita al Parc Central de Jean Nouvel, un dels espais emblemàtics del 22@, recent districte Barceloní, així com al Parc del barri de Sant Martí ens permet veure com Barcelona és com un teixit de patchwork format per la combinació de construccions tradicionals i projectes moderns que intenten buscar cohesió però acaben desenvolupant-se separadament. Barcelona, com totes les grans ciutats europees, camina cap al progrés, la novetat i la modernitat intentant abandonar el mínim possible la tradició, el passat i la història. No obstant, la combinació passat / present acaba duent a la imposició d’uns nous valors paisatgístics, sense identitat i allunyats de la essència històrica Barcelonina.

 

Els espais públics son la primera eina d’intervenció cara al progrés. Així, els parcs i els edificis públics construïts en els darrers 20 anys es converteixen en els principals testimonis de la voluntat de crear una “nova Barcelona”. El districte del 22@, situat al barri del Poblenou, un dels barris més rellevants en la història i el desenvolupament de la ciutat, és avui el principal centre corporatiu barceloní. Hi trobem empreses, escoles, universitats i associacions avocades a la modernitat i el progrés. A més, arrel de les obres de la diagonal i de la incorporació del Tram com a transport públic, la zona de la banda de mar del Poblenou, selva de mar i del fòrum son ara la ubicació dels hotels i restaurants més cars de la ciutat. Les intervencions en aquesta zona fan que s’estigui treballant en poder revertir el pol central de la ciutat de Barcelona, descentralitzant tot l’atractiu de l’Eixample i, creant un nou punt de referència. Aquesta renovació pensant en el progrés es reflexa a través de l’encarreg de l’Ajuntament de Barcelona a Jean Nouvel: el parc central de Poblenou.

 

Jean Nouvel, reconegut arquitecte a nivell internacional i també arquitecte de la Torre AGBAR, aporta tan sols amb la seva firma un caire de prestigi i luxe a la ciutat de Barcelona. fent que els seus projectes puguin atreure nous visitants i interessats. El parc central de Poblenou es un espai totalment deshumanitzat i desvinculat de la realitat del barri on està situat: busca la insonorització, la separació i la generació d’un espai modern i elevat. No obstant en el barri no ha estat tan ben rebut ni definit ja que no convida a fer vida en col·lectivitat ni a buscar un cert caliu. Si pensem en els valors del present ens en adonem que Jean Nouvel està transmetent un dels valors de la modernitat: la subjectivitat, no obstant, la ubicació d’aquest espai en un barri pioner i molt rellevant de la tradició barcelonina no ha estat del tot encertada. Actualment, el parc genera sensació d’inseguretat, de nostàlgia i de fredor. És un espai imposat per l’Ajuntament i forçadament incorporat i acceptat per la gent del barri però, el disgust i la desgana de conservar el parc es reflexa en el seu manteniment i en el poc nombre de visites. El costat positiu d’aquesta incorporació en el barri ha estat la especulació immobiliària amb els edificis amb vistes al parc, ja que aquest paràmetre apareix en tots els anuncis de venta i lloguer de les construccions i immobiliàries de la zona. El nom de Jean Nouvel ha aportat un cert reconeixement però ha trencat amb la continuïtat tradicional. Aquest mateix barri juntament amb l’Ajuntament lluita per la conservació de les xemeneies de Poblenou i de Sant Adrià, les quals son els millors testimonis del fet que Barcelona va ser la primera ciutat industrial de l’estat espanyol. Així, per una banda no es vol oblidar el passat que permet estar orgullosos de la pertinença a la ciutat però si que es busca la deshumanització de la modernitat, creant una cohesió molt forçada entre ambdós criteris.

 

De camí al segon punt d’interès de la visita: el parc del Barri de Sant Martí vam poder veure un altre dels elements clau de la ciutat de Barcelona: l’existència dels anomenats espais de transició. A banda i banda de la ronda del litoral trobem uns barris atapeïts de construccions que reflexen l’increment demogràfic que va viure Barcelona en el període del franquisme. Els carrers es converteixen en petits camins entre edifici i edifici que es combinen amb places, escoles, biblioteques i centres esportius. El nombre de serveis públics augmenta exponencialment en aquest espai i, encara es poden veure petjades el franquisme com les façanes de les escoles franquistes que remeten a un dels ideals del moment: “mens sana in corpore sano”. El paisatge ens revela la realitat social del barri. La immigració a nivell nacional va ser molt rellevant a mitjans del segle passat de manera que es van establir a Catalunya un gran nombre de famílies procedents de la meitat sud de la península. D’aquesta manera es van generar tot un seguit de barris coneguts actualment com a barris de treballadors al llarg de l’extensió territorial des de Poblenou fins a Badalona.

 

El Barri de Sant Martí té un parc molt diferent a nivell conceptual al de Jean Nouvel. Aquest remet al passat i a la tradició històrica del barri creant un espai aïllat de l’atapeiment urbanístic. A diferència del Parc de Jean Nouvel, aquest arc no està tancat i barrat sinó que es com un poblet al mig del barri. Es conserven elements patrimonials i tot el paisatge de l’entorn s’ha condicionat en referència a l’església i la masia conservades. En aquest cas es buscar recrear una identitat passada per recordar la tradició i la història del barri. En canvi, el Parc Central del Poblenou crea una nova identitat lligada a la modernitat i a una idea de novetat sense ancoratge a les petjades del passat. El Parc de Sant Martí recorda en alguns aspectes al cas del Barri del Raval on actualment també es conserva l’església patrimonial de Sant Pau del Camp. Pel que fa al barri del Raval. la intervenció urbanística i paisatgística de l’entorn de Sant Pau té finalitats socials que busca la fragmentació del poder dels ghettos establerts a la zona i, la creació d’espais distesos més agradables i segurs per al dia a dia. Cal tenir en compte que tota intervenció és sempre una imposició no obstant, el que diferencia els diferents nivells d’imposicions és l’especulació que es fa a partir del paisatge i de les intervencions a la ciutat, sobretot en els terrenys immobiliaris i de serveis.

 

El constant diàleg entre present i passat crea una gran diversitat de missatges per a la ciutat, fent que tot sovint no es transmeti de manera lineal la història cronològica del creixement i el progrés d’aquesta. Així, Francesc Roca sembla representar aquesta cohesió d’identitat barcelonina interrompuda per les diferències entre els barris i les intervencions públiques dels espais. La seva escultura és el millor resum de la visita: una Barcelona que apareix i desapareix amagant-se del passat, del present o del futur segons l’angle des del que és mira. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 16, 2013 by in Uncategorized.

Georgina Sala a Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

%d bloggers like this: